Quan vaig començar les pràctiques a l’Institut Maria Rúbies no sabia exactament què m’hi trobaria. Tenia moltes ganes d’aprendre, però també molts dubtes sobre quin era realment el paper de la psicopedagogia dins d’un institut. Després d’aquests mesos, marxo amb la sensació d’haver après molt més del que m’esperava, i no només sobre intervenció psicopedagògica, sinó també sobre les persones, els centres educatius i la complexitat que amaga el dia a dia de les escoles.

Una de les coses que més m’ha sorprès ha estat comprovar que moltes vegades els canvis no són tan visibles ni tan immediats com ens agradaria. Quan vaig començar a dissenyar la intervenció sobre convivència imaginava activitats, resultats i possibles millores. Amb el pas de les setmanes vaig entendre que la realitat és molt més complexa. Hi ha grups que responen molt bé, altres que necessiten més temps, alumnes que aprofiten les oportunitats que se’ls ofereixen i altres que encara no estan preparats per fer-ho.

També he après que els projectes no sempre surten exactament com els planifiques. Algunes activitats es van haver de modificar i d’altres, com el taller de role-playing, finalment no es van poder dur a terme. Al principi això em va generar frustració, perquè em feia especial il·lusió implementar-lo. Ara, però, entenc que aquesta capacitat d’adaptar-se a la realitat del centre forma part de la pràctica professional. La intervenció psicopedagògica no es desenvolupa en un context ideal, sinó en entorns vius, canviants i plens d’imprevistos.

Si alguna cosa m’ha quedat clara és la importància dels adults dins dels processos educatius. Al llarg de les pràctiques he pogut observar que una mateixa proposta pot tenir resultats molt diferents segons la implicació de les persones que l’acompanyen. He vist professors molt compromesos amb el benestar dels seus alumnes i altres que, probablement per cansament o per la gran càrrega de feina que suporten, viuen aquest tipus de projectes amb més distància. Això m’ha fet entendre que la convivència no és responsabilitat d’una sola persona, sinó una construcció col·lectiva que necessita coherència, coordinació i continuïtat.

També m’emporto moltes imatges quotidianes que probablement no apareixeran en cap informe ni en cap memòria: converses de passadís, reunions de tutors, alumnes que et venen a explicar alguna cosa sense cap motiu aparent, moments de caos dins l’aula i moments en què, de sobte, tot sembla tenir sentit. Són aquests petits instants els que m’han ajudat a entendre que l’educació és molt més que continguts acadèmics.

Potser el més important que m’emporto és una mirada més realista. Abans de començar les pràctiques tenia una visió més teòrica de la psicopedagogia; ara entenc millor les seves possibilitats, però també les seves limitacions. He après que no sempre podem canviar allò que voldríem, però sí contribuir a generar petits espais de reflexió, d’acompanyament i de suport que, amb el temps, poden acabar tenint un impacte significatiu.

Més enllà de la intervenció desenvolupada, un dels records que segurament m’emportaré amb més estima és l’excursió que vaig tenir l’oportunitat de fer amb l’alumnat del SIEI. Va ser una experiència diferent de les activitats habituals de l’aula i em va permetre conèixer els alumnes des d’una altra perspectiva, en un context més informal i proper.

Tanco aquesta etapa amb la sensació d’haver crescut tant personalment com professionalment. També amb moltes preguntes encara per respondre, però crec que això forma part del procés. Si alguna cosa he après durant aquests mesos és que educar i acompanyar no consisteix a tenir totes les respostes, sinó a continuar observant, escoltant i aprenent cada dia.